Ariadna Gil, Non omnis moriar. Llatinismes i música

Si hagués d’explicar tot el que sóc i tot el

que m’ha fet ser com sóc, ens hi podríem passar pàgines i pàgines dins de novel·les interminables… Però, bé, en resum sóc l’Ariadna. Entre allò que m’agrada està la música, tot el que aquesta em transmet, que m’acompanya a crear records, m’acompanya per etapes i moments, però tot i que la música canvii, em segueix acompanyant. M’agraden les lletres, també. Les lletres que ballen per formar frases, que són com la música. Sóc d’aquelles persones que creu que es pot ballar amb la música, però també amb les lletres. Moments en els que balles sola, explicant una història, ensenyant els teus sentiments a aquells que després ballaran amb tu. Són lletres, però les balles. I és aquí, quan aconsegueixes ballar amb les paraules, que et trobes en el teu món. I que et trobes a tu mateixa, ballant. A part d’això, jo seria feliç amb un paisatge. O milers d’ells. Buscar la pau amb els ulls, sobre l’alba, els colors d’una posta de sol. La lluna il·luminant fulles, gespa i aigua. Allà on pots respirar, on els ocells canten i on tanques els ulls per, finalment, somriure. El treball de llatinismes que ara us presento és un disc, onze cançons individuals el composen. Onze cançons, o històries, contes; o pensaments. Algunes d’elles expliquen quelcom de mi, del moment en que les vaig escriure. En altres, simplement, canto un conte que m’he inventat, sense rerefons, només una història... que espero que us agradi. Per fer-les vaig utilitzar principalment el meu preuat ukelele, juntament amb la meva veu. Però també he tocat el clarinet i he fet percussió corporal… o un intent d’aquesta. ;)

Valoració de l’exercici dels llatinismes
A priori, quan ens vas explicar el treball, i el que aquest suposava em va semblar una gran idea, per fer un canvi d’aires, deixar una mica els estudis i els deures… Vaig pensar en escriure car m’agrada molt, però també m’agrada la música i volia ser diferent. Sabia que ningú es posaria a cantar, i jo…bé, ho he intentat. Un cop vaig començar a cantar la primera cançó, la qual era una simple història inventada, vaig pensar que seguiria així, explicant històries, cantant-les, vivint-les d’alguna manera. I així ha estat, però si que va haver alguna setmana, alguna entrega que és més personal i no tan una història inventada sinó com un sentiment o una pròpia vivència… a veure si sabeu trobar quines són reals! Fer-lo així, amb aquesta idea de cantar va ser per un alumne de cursos anteriors que també havia cantat i m’havia semblat original i havia pensat, també que m’ompliria d’alguna manera. La música, vingui d’on vingui, ho és tot per mi. Un cop ja tenia la idea al cap vaig començar amb la primera entrega. El primer que feia era mirar què significaven els llatinismes a diferents webs i a partir del seus significats els hi intentava trobar connexions, quelcom que pogués unir-los. I llavors em sorgia una idea per un conte o un record, i d’aquí escrivia frases amb cada un d’ells, que després amb enginy, intentava unir les unes amb les altres. Això ho feia una setmana abans que s’haguessin d’entregar, perquè així la Isabel podia corregir-me’ls. Un cop escrits i corregits, la música sorgia sola amb dos acords que m’agradessin, o pensava en alguna cançó que ja existís i la versionava molt per no copiar-me. En algunes cançons gravava varies pistes de so, una cantant, una per l’ukelele, la percussió, una segona veu… però si no tenia gaire temps per entregar-los llavors gravava amb una sola pista de so la veu i l’ukelele. M’ha agradat fer-ho d’aquesta manera, m’agrada cantar i he vist que sóc capaç de composar cançons... senzilles, però, al cap i a la fi, són cançons. Potser hi ha cançons que no estan perfectes, ni de lluny, però simplement perquè la setmana que em tocava escriure-les i cantar-les no estava amb ganes, suposo que ens passa a molts. Però totes, per alguna raó, m’agraden, i em va agradar viure-les.

Respecte el que han fet els companys no he vist gaire, però crec que tots s’han esforçat, tant els que escrivien (que eren molts) com els que feien vídeos, que han tingut molta feina, crec que més que jo! Espero que els hagi agradat fer-ho, i que no els hagi suposat, en cap moment, una càrrega. Suposo que si tornés a començar els llatinismes m’agradaria provar d’escriure, perquè quan escric, realment és una forma de fugir del món i m’hi passaria menys temps que amb les cançons, cosa que m’ajudaria a tenir més temps per altres deures i pel descans.

Està clar que amb aquest treball he après llatinismes i com introduir-los amb subtil normalitat dins una conversa. Tot i que potser realment només utilitzo un o dos ja és més del que feia abans de saber que existien. Fins i tot, podríem dir, que ara n’escolto molts més, a la televisió, notícies… Non omnis morirar, dona títol al meu treball, perquè se m’ha quedat gravat i m’encanta el seu significat “no morirem del tot”. D’altra banda, van haver alguns que em van costar més, sobretot els jurídics i els més tècnics. Per això, ara mateix, ni els recordo. Sí que els vaig saber introduir, però no van ser importants per a mi, ni em cridaren l’atenció.

Respecte la forma d’entrega no crec que volgués canviar res, crec que està força ben organitzat, per la quantitat de llatinismes que hem d’estudiar i el temps que tenim, per setmanes està perfecte.

El blog “Per Càstor i Pòl·lux” l’he anat a consultar algun cop quan tot i saber la definició d’un llatinisme no tenia ninguna idea de com podia introduir-lo amb naturalitat, i el que feia era mirar exemples d’altres anys per fer-me una idea de com ho havien fet ells. M’ajudava, realment.

Fer aquest treball m’ha ajudat en altres aspectes, i tant, he après que sé composar cançons en poc temps i moltes. He après més sobre mi, penso, perquè eren moments en els que hem posava a pensar i reflexionar sobre tot el que em recordaven aquells llatinismes, eren moments de recerca per la meva ment, moments de connexió de coses molt diferents, de records que no tenien res a veure l’un amb l’altre però que amb un simple llatinisme aconseguia unir-los. Crec que he après bastant, sobre moltes coses. No crec que la paraula “càrrega” sigui adient pel que m’han suposat els llatinismes durant aquest curs. Si que hi havia moments en els quals no em venia de gust fer-los o no creia que tenia temps. Però no per això m’han suposat estrès, simplement he vist que a vegades costa organitzar-se però que hi ha coses que serveixen per desconnectar, com crear cançons, del no res. Trobar la inspiració amb unes definicions. No ho sé, crec que tot i haver estat una mica aclaparada amb tot el que tenia per fer, els llatinismes són quelcom que, a moments, han anat bé fer.

Per acabar, m’agradaria dir que han estat unes setmanes dures, segon de batxillerat no és fàcil, però de tot s’acaba sortint i potser ara no trobi a faltar haver de fer obligatòriament una cançó cada setmana perquè ja vull acabar, acabar batxillerat i ser lliure de descansar i fer el que vulgui per plaer i no per obligació. Però estic segura que al cap del temps veuré el que he fet i recordaré la capacitat que he tingut per entregar onze cançons, una rere l’altre, explicant anècdotes, històries, vivències. Explicant-ho tot. Mostrant que sóc capaç de fer-ho i que si ara ho sóc, després també ho podré ser. M’estic acomiadant de batxillerat? Probablement. Gràcies als companys que més que això són amics, ens hem recolzat, hem parlat, hem rigut i hem plorat. Als professors, Isabel, gràcies. Gràcies per… tot. Per les teves classes on hem pogut xerrar, tot i que el temps no estava de part nostre, gràcies per parlar amb mi i amb tots els que has vist perduts. Gràcies per fer-nos riure i dir que ens entenies quan ens queixàvem de tot. Gràcies per aquests anys, institut i batxillerat, on he après molt (llatinismes inclosos) i on, bàsicament, he viscut.